Mentre no gestiono correctament tota la feina que se m’ha girat, faré de “dj bloguer” totalment casual…
Una mica de Cetu Javu, grup alemany amb tendència a escriure cançons en castellà conegut sobretot per Adónde, mai va malament…
Au!
“Situations” i “Por qué?”
Brutals.
…se m’acumula la feina i tinc un parell d’entrades a fer però ara només s’ha m’acut això…Confusion de Robotiko Rejekto…, no us queixareu…apa!!
Venen a Barcelona el proper 18 de setembre, al Apollo. Podria estar bé anar a veure’ls però tampoc estic segur, doncs al llarg de la seva carrera han variat prou el seu estil d’ença que van treure el brillant primer àlbum i no se el que ens podem trobar.
Els següents, sense assolir el mateix nivell de qualitat, no em van decebre però darrerament vaig perdre’ls la pista doncs estaven bastant allunyats de tot el que mostraven als primers discs.
De tota manera, és una oportunitat de veure un dels clàssics de l’after punk dels vuitanta i si mostren bona forma (com Bauhaus van fer el 2.005), sens dubte seria molt gran.
Us deixo amb Eighties. Apa!
Els darrers cap de setmana s’han caracteritzat sobretot per visites gastronòmiques.
Dissabte 31 de maig veia en Jordi a l’Esquinica i ens rebentàvem com no pot ser d’altra manera. El mateix dia, al vespre, visitava el Set Portes amb la Netje. Havia llegit opinions diverses sobre el clàssic restaurant, algunes bones, mentre d’altres afirmaven que ja no era el mateix. Bé, a nosaltres ens va agradar. L’ambient és agradable si bé és cert que per la seva ubicació destaquen els grups de turistes. Pel que fa al menjar, us recomano tastar els arrossos i els postres. Per vi, vam fer un Riesling alemany que va entrar molt bé. I si voleu celebrar quelcom, disposen de sales molt agradables. Oi que és suggerent aquesta taula?
I dissabte, passat, per celebrar l’aniversari de l’Eva, vam visitar la Paradeta del Born, lloc clàssic també de Barcelona on no havia estat. La seva proposta és ben original, com en una peixateria, els clients trien el que volen a pes i desprès els hi fan, i s’ha de dir que surt prou econòmic. La contrapartida són les cues que s’hi generen.
Per cert, desprès vam parlar d’anar al Màgic aprofitant que abans de la una, l’entrada era més barata. Doncs no, abans d’aquesta hora, és gratis, jajaja! Genial veure la discoteca buida només per tu, disposar d’un dj només per tu i ballar com un boig saltant per la sala… Sobre la gratuitat de l’entrada…, bé, ja ens coneixem, el que t’estalvies amb l’entrada, ho gastes amb escreix a la barra…, si és que no ho podem tenir tot!
Dissortadament, també vam comprovar que aquest garitu, com ja sabia, és massa eclèctic i vam acabar per avorrir la música…buf. Això, si, senta bé marxar de la discoteca quan tothom hi entra. Com qui ja ha fet els deures i pot fer una altra cosa.
De tota manera, em quedo amb la sensació de fer el mico amb temetes com aquest!
Dimarts passat quedava amb el Marcos desprès de molt de temps. El pla era fer birres per Gràcia i petar-la. Crec que no ens véiem des que vaig marxar a Berlin, just quan vam engegar a la merda el segon projecte musical conjunt. Adéu local i cançons oblidades. Fins la propera.
Bé, ja feia temps que la trobada tocava i com que ell s’havia quedat sense curro feia poc i jo havia començat en un de nou que em ratllava bastant, la conversa va oscil·lar entre laments laborals i records nostàlgics.
El cas és que jo portava dos dies en una entitat f*** i anava més ratllat que el formatge, doncs sentia i sento que toca fingir de nou a l’espera de noves oportunitats.
Desprès de fer un nombre de birres recomanable, vaig conéixer un personatge molt agradable que té un kebabbero prop de Rius i Taulet, que saluda tothom en àrab i et cobra a preus irreals i simpàtics (a mi em va cobrar one hundred fifty iuros per un shawarma i una birra…jaja, això si, entre rialles…).
Mentre em lamentava pel present, pensava que en realitat hauria d’estar conduint un saab 900 per una carretera abandonada, en un ambient de guerra freda, sota un cel apocalíptic, escoltant Island Heart, de Comsat Angels. Aquest hauria de ser el present, fer cròniques de l’esclat nuclear que s’acosta mentre a Berlin el caos i la por s’escampen fàcilment i els Blocs inicien una escalada dialèctica inimaginable, mentre els homes forts de l’OTAN i del Pacte de Varsòvia es preparen per al pitjor.
(Per cert, us he deixat un link a una pàgina on es poden escoltar concerts, alguns dfranc,com el que toca.)
Feia uns dies tenia un esborrany per fer una entrada amb aquest títol. Una incidència tècnica va fer que es perdés i ara ja no té tan sentit, potser.
Pretenia resumir les darreres setmanes, incloent l’abril i començaments de maig. I volia dir que havien sigut setmanes d’entrevistes de feina, de cicles de nou cinema alemany a la Filmo (genials Der Untergang, i Sophie Scholl, Die Letze Tage), de retirada creativa (que no ho va ser gens…) a Canet de Mar, de quedar amb el Meno per grabar…, i de certa angoixa laboral.
Havia fet tantes entrevistes que ja estava ratllat i inclòs vaig fer proves per entrar a treballar en un lloc que em provocava molts dubtes. Certament, no m’hi veia. Enfront, una gran oferta dins el sector cultural estudiant projectes audiovisuals. Dubtes i esperances.
Van ser setmanes de The Church i Orange Juice, de Comsat Angels i més Comsat Angels.
I ara puc dir que finalment les esperances es van esvair com el fum entre l’aire. Dissortadament. I els dubtes van donar pas a una realitat que ja presentarem en una altra ocasió.
Us deixo amb la banda sonora. I Can’t Help Myself, d’Orange Juice, i Reptile, dels The Church. Sublims.
El Festival Internacional de Cinema de Catalunya ja prepara la propera edició (nº 41), que conmemora el 40é aniversari de l’estrena de 2.001, Una Odisea a l’Espai, que estarà especialment dedicat al génere de la ciencia-ficció. M’encanta el nou cartell. Sempre han tingut de molt bons i enguany potser tindran un dels millors que recordo darrerament (junt amb el dedicat a Tauró).
Aprofitant que Thx 1138, de George Lucas, era el film del mes de març a la Filmo, m’hi vaig acostar a revisitar aquesta pel·lícula de ciència-ficció que ens parla d’una societat dictatorial a l’estil de la famosa 1984 d’Orwell.
La primera obra de George Lucas és un film enlluernador però, malgrat tot, no es pot dir que sigui una obra rodona.
Presenta idees, estètica i imatges encertades entorn el futurisme i les amenaces de la societat sotmesa per l’economia (decreixement), però el guió no és prou sòlid. L’entramat de la pel·lícula és difús i es dil·lueix en l’espesor.
Tanmateix, l’òpera prima de Lucas gaudeix d’un començament i un final meravellosos.
Cal destacar certament aquests moments del film on se’ns ofereix algunes de les imatges més hipnòtiques de la ciència-ficció, com ara la persecució final als túnels per part dels oficials robotitzats a un Robert Duvall que fuig, no només dels policies, sinó també d’un present esfereïdor.
“És vostè ara?“
Dissabte 29 de març vam acostar-nos en Marc, la Irene i jo a la gal·leria Gracia Arts Project, c/ sant honorat 11, prop de Sant Jaume, a veure la música de Ghost and Tape.
Aprofitant el comiat d’una exposició d’art que s’hi feia, i que no puc comentar doncs no vaig mostrar gaire atenció, vam poder conéixer la proposta d’un músic danés afincat a Bcn prou interessant. Intimista, ambiental, un punt electrònic…
Us enllaço la seva música i us recomano la visita a un concert si mai en teniu oportunitat.
http://www.myspace.com/ghostandtape
Desprès vam fer unes birres al Xistu i vam parlar d’un problema que de fet no ho és doncs sembla no tenir solució: la vivenda a Bcn. I és que ja sabeu que un problema, per tal que ho sigui, ha de tenir solució.
Bé, feia dies que no escrivia degut a una incidència tècnica al servidor central…, ejem, del blog però ja està solucionat.
Algunes entrades han desaparegut, les darreres de fet, de manera que les introduiré en breu.
I d’altres, encara sota la forma d’esborrany, s’han perdut així que miraré de fer un resum, també en breu, sobre els recents dies.
Fins aviat.
