Endinsat en el món de la fotografia analògica instantània, vaig conéixer aquesta càmera, que Polaroid va dissenyar durant els anys 70, que és tota una joia i m’ha fet gràcia aquest espot on volien ensenyar el funcionament i les virtuts d’aquesta bonica càmera plegable. Polaroid Sx-70. Voici.
Hi ha moments on un so concret torna a reclamar la seva part del pastís. En el meu cas, grups com Alice in Chains han sigut part de la meva banda sonora i un referent musical, però exceptuant quan van venir fa un parell d’anys de gira -ja sense Layne Staley, mort per sobredosi-, no els estava escoltant massa.
Però de tant en tant, alguna cançó t’atrapa. Avui escoltava aquesta cançó i mirava l’energia que desprén en directe la banda en aquesta actuació del 91 i és senzillament apassionant.
Engegaria avui mateix una revolució, el que no estaria clar és el que reclamaria…, coses del nihilisme d’aquests dies!
La gent de Firadisc ha organitzat una nova cita per a tots els amants del vinil. Aquest col·lectiu va començar fa uns anys reunint expositors per organitzar fires del disc gratuïtes i certament l’aposta és molt positiva.
La propera edició a Barcelona, que com sempre té lloc a les cotxeres de Sants, serà els dies 29, 30 i 31 de maig. És una bona ocasió per buscar i remenar discs sense haver de pagar uns 5 euros per entrada (com a d’altres Fires amb més nom) on a més, i malgrat no existir expositors internacionals, sempre s’hi troben ofertes.
Més info a la seva web.
Bé, tornem amb el tema Polaroid per 2 motius:
1) no us havia ensenyat la càmera; es tracta d’una 636 Close up.
2) sembla ser que potser les fotos Polaroid seran salvades. Com podeu llegir en aquesta web, i en els links que s’adjunten, un artista austriac aficionat a la fotografia instantània, Florian Kaps, ha decidit endegar un projecte amb un títol “prometedor”, the Impossible Project, on preten aconseguir la llicència de producció de Polaroid per continuar fabricant càrregues per alguns dels models més famosos de Polaroid.
Benvingut sigui doncs, i mentre la seva nova fàbrica comença a rutllar, sempre ens podrem divertir amb una aplicació que converteix fotos digitals en polaroids. Si, si…en efecte, Poladroid et permet transformar fotos digitals en fotografies amb l’aspecte i l’estètica d’una Polaroid. Proveu-ho que té el seu rotllo!
Aquí podeu veure una mostra.
Ja fa unes setmanes que tinc una Polaroid. La vaig comprar de 2a mà per 20 oigos i malgrat que pensava que seria més complicat trobar càrregues, per ara veig que n’hi han, això si, cada 10 fotos costen el mateix que tota la càmera.
Ara penso fins i tot que és estrany que no en tingués de Polaroid. Potser perquè no ho veia pràctic, no se. Però essent com sóc, que m’encanten algunes coses antigues, les Polaroid per contra es mantenien fora del meu àmbit d’atenció. I això era aixi fins farà uns mesos que mirant fotos velles de família a un calaix de casa de la meva àvia, vaig trobar algunes d’instantànies -de fet, no eren Polaroid, s’havien fet amb una càmera semblant de Kodak- i vaig veure-hi l’encís de seguida.
Això junt amb la notícia que Polaroid decidia deixar de fabricar les seves càrregues atés que no era rendible el negoci tradicional, em va fer veure que potser en breu temps, ja no es podrien fer fotos Polaroid.
“Oh!”, vaig pensar, “tenir fotos Polaroid serà quelcom semblant a aconseguir aturar el temps!” I vet ací que vaig decidir aconseguir una càmera en un intent inútil -sempre ho és- de lluitar contra el temps.
Però a més de totes les connotacions esmentades, certament són boniques les fotos i el procès de revelat així mateix fa goig. No és pràctic, ni barat, però no deixa de ser una afició que en teoria no durarà gaire, la tecnologia no respecta el romanticisme…
Com a banda sonora, aquí us en deixo un tema de Japan, i és que ells ja ho van dir. “Gentleman take Polaroids”.
Seguint la cronologia dels esdeveniments, i mantenint la tardança entre els fets i les entrades a aquest blog, volia explicar quelcom que molts ja coneixeu.
Un cop tornat de Berlin, vaig mudar-me novament deixant el pis i els brillants companys de pis de Sant Vicenç 25 per un piset prop del Clínic. L’havíem trobat la Netje i jo l’agost i fins finals de setembre no vaig fer el canvi definitiu.
AIxí que oh…, canvis, canvis, canvis…!
Bé, ja havia introduit cinc céntims sobre la visita a en Sig i en Johan el passat setembre però no havia acabat de detallar tot el meollo. Així que voilà!
Vaig sortir de Barcelona el 23 de setembre al matí. En principi, anava a arribar hores abans que el Sig sortís de la feina, però hi va haver un retard brutal de la sortida de l’avió (compensada pels senyors d’Easy jet amb un vale que em va arribar per un entrepà del Pan’s sense beguda…) i finalment vaig arribar més tard.
Aquell mateix vespre vam fer unes birres i desprès vaig poder veure en Joan mentre sopàvem un durum com cal. Un Die Tagung va caure més tard. És agradable tornar als llocs que et fan sentir bé i saber que romanen intactes.
L’endemà vaig sortir a trobar-me la ciutat, a veure què em deia. És curiós adonar-se que no tens res a fer, ni res espcialment a veure tret dels amics però en canvi saps que sempre sorgirà quelcom, la ciutat està viva, sent la teva presència, coneix les teves febleses i sap que et pot atraure amb els seus edificis, amb els seus carrers, malgrat que els coneguis i els hagis trepitjat en nombroses ocasions.
En el meu cas, la ciutat em va demanar que fes un tom per la Karl-Marx Allee fins arribar a l’Àlex, que fes un mos i que marxés cap a la Porta de Brandenburg com si visités un vell amic. Protagonista inert, testimoni de tanta història, cal seure una estona als seus peus i no fer res, senzillament jaure sota un sol completament inesperat i prodigiós.
Entre setmana, els dies s’estructuraven de manera semblant, matins endinsats a la ciutat i vespres amb el Sig fotent feierabend salvatge. Aquell mateix dia ens vam deixar caure per la vineria i vam fer soparet com cal i pagant com uns senyors. El senyor Riesling va guanyar la partida mentre en Sig i jo ens autoconvencem que hem pagat el que és just…
“Home, jo crec que si perquè les copes no són tan grans…”
“A més, no són grans vins, els pots trobar al Lidl…”
“…i només hem fet 3 o 4…”
“collons, si al final hem pagat de més!!!”
Jaja, genial…
La resta de dies entre setmana van ser semblants, a destacar al matí la visita a Charlottenburg i caminar pels seus carrers, l’antic veinat, així com la visita a un barri que no havia trepitjat massa com Schöneberg seguint l’emprenta de Bowie i Pop, que van compartir vivenda al número 15 de la Hauptstrasse. Genial també veure l’actual Goya, antic teatre Metropol que va ser protagonista de la pel·lícula Demons, i passar un matí a cuenca per veure el Museu de la Luftwaffe.
Si he de destacar negativament alguna cosa, sens dubte serà la visita al Deutsche Bank per cancel·lar el compte que encara tenia obert. Aquests senyors m’anaven carregant imports en concepte de buscar la meva actual adreça berlinesa en comptes de no enviar-me cap puta carta més, inclòs quan el compte ja no tenia saldo positiu. En fi…
I les tardes seguien el seu curs, al Villa Orange, per Rigaer…
El capde sortosament es recuperava tota la infanteria i divendres vam celebrar un soparet a ca’l Sig amb en Johan també. Embutidillu i caipis amb llimes comprades al Mercat turc al matí, i escoltar musicote abans de provar el K-17. Per cert, que aquella nit, en Michael Knight va “pillar” fijo, però clar, amb el cotxe aquest, no m’estranya…, però la pregunta és què coi feia el cotxe fantàstic aparcat al costat del K-17?
“Se’ns va girar feina”. “Sips”
Això devíem estar pensant al llevar-nos, quan en comptes de estar de camí a Rugen, pillàvem pizza per anar a fer el gos per Treptower Park. El dies seguien sent meravellosos i a falta de veure la Cadira de la Reina, ens tiraríem per la gespa.
Aquell mateix vespre hi havia una festa a Ca la Pauline que ara mateix no se qui era però era prou imprudent per convidar-me a mi, doncs una de les poques coses que recordo és tancar-me al lavabo amb un mal de cap horrible i confondre l’aigüera amb algun lloc on es podia potar…fatal!
L’endemà, com no, havíem de tornar a Rugen i per alguna raó, no vam agafar el tren…, ni el metro cap a l’estació…jaja, total, ens vam quedar de nou a la ciutat i vam pirar cap al Mauerpark.
Bé, poca cosa més va deparar la visiteta del setembre passat que malgrat ja fa uns mesets calia ésser explicada com cal.
Més entrades amb temàtica musical. I és el torn de Japan, banda britànica dels anys 80 amb gran talent que, per contra i com acostuma a passar, no van recollir per això els fruits de l’éxit que en canvi si que recolliren coetanis com Spandau Ballet, Duran Duran o d’altres grups que van aprofitar el camí marcat pels Japan.
Destaquen per un cantant ple de classe i un baixista que feia meravelles amb les cordes. Ho podeu comprovar en aquest temon anomenat Quiet Life i sobretot en el seu -al meu parer- millor disc Gentlemen Take Polaroids, un gran disc amb un gran títol.
Anem a reactivar una mica el blog que està ple de teranyines. Res millor per combatre aquesta dinàmica que una entrada musical. I què tenim aquí?
“Airwalker”, un single de Jeremy Jay amb un aire entre Bowie i Beck que té un teclat brutal que et fa enlairar-te allà on siguis. Si et trobes a un bar, si ets a una pista de ball o si senzillament camines pel carrer mentre escoltes aquesta cançó seràs a prop de gaudir de moments especials.
A més, les imatges del video són molt encertades, boniques, atemporals…
Quan sigui el meu aniversari, vull que em cantin aquesta cançó. I amb la veu d’aquesta joveníssima Bjork, quedaria millor.
